175è
ANIVERSARI
DEL LICEU
El 19 de juny del 1844 s’enderrocà a les Rambles de Barcelona el Convent del Trinitaris i en el seu lloc es construiria el Gran Teatre del Liceu. L’11 d’abril del 1845 s’iniciaven les obres, el 23 d’abril es va posar la primera pedra i el 4 d’abril del 1847 es va inaugurar.
El 4 d’abril de 2022 el Liceu va celebrar el 175è aniversari. Des de Margarita Ponce Estudi de Dansa ens volem sumar a aquesta celebració amb fotos i records que hem tingut la sort de viure en primera persona. Per molts anys!
El primer que vaig ballar al Liceu va ser la Dansa dels Petits Esclaus Negres de l’òpera Aida. Estàvem col·locades en dues files. Era una dansa curta i molt intensa que recordo especialment per diversos motius.
El meu mestre i coreògraf del Liceu Joan Magriñá ens va demanar que ens poséssim les puntes dins la malla. Tenies la sensació de que relliscaries però, per sort, a ningú li va passar!
Durant el ball, la ferida es va obrir i vaig començar a sagnar. Però com que la malla era marró no es va apreciar. De fet, a una de les fotos que ens vàrem fer abans de començar ja es veu una petita taca que va anar baixant per la cama i va acabar convertint-se en petites petjades, que vaig veure quan tirava enrere per seure a l’escala.
Allà es trobava el tercer record d’aquell dia, el lleó. No m’ho podia creure: era de veritat!
Estava morta de por, però segurament el pobre lleó tenia més por que jo perquè es va fer pipí! I aquelles trompetes que tocaven la marxa triomfal d’Aida ressonaven en el meu estómac com si tingués tots els musics allà dins.
En aquell moment no sabia la importància del que estava vivint, ni que aquell dia començaria també el meu amor per l’opera. Aquell mateix any vaig participar també a Parsifal i vaig descobrir que Wagner no seria el meu preferit…
Adriana Lecouvreur. L’obra era un embolic i jo era molt joveneta, només estava pel que havia de fer. Però el nom em va enamorar tant que vaig decidir que seria el nom d’una de les meves filles.
Andrea Chenier. Una sola vegada en la vida em va tocar fer de noi i va ser aquesta. Fins i tot a la primera ballarina, Àngels Aguadé (a la meva esquerra), li va tocar fer de noi. Recordo que em va costar molt posar-me la perruca per la quantitat i llargada de cabell que havia d’amagar dins.
Norma. En aquesta òpera vaig tenir l’honor de conèixer a Montserrat Caballé. Jo la recordo molt riallera, sempre amable i considerada, tranquil·la i sensible: almenys amb el que a mi respecte, en guardo molt bon record. En la foto estic a la dreta de la Guillermina Coll, Primera Ballarina del Liceu, que ens va venir a veure perquè aquell dia ella no actuava.
Le Coq D’or de Rimsky-Korsakov. Va ser interpretat per la Companyia de l’Òpera de Brno. La coreògrafa Olga Mikulicova va fer una selecció de les ballarines i jo vaig ser seleccionada per interpretar un solo que sortia al final del primer acte i representava un somni del tsar. Per donar aquest aspecte de somni van construir un cub d’uns 3×3 aproximadament i d’una alçada considerable: ho vaig deduir per les escales del darrera per on havia d’accedir per ballar-hi a sobre. Tot era fosc excepte el cantant que feia de tsar i jo, així que semblava que jo estava flotant en l’aire.
Vas ser tota una experiència, perquè ho varen decidir a última hora. Jo em vaig fer la coreografia i a la senyora Mikulicova li va agradar tant que em va voler donar una beca per anar a estudiar a l’antiga Txecoslovàquia, responsabilitzant-se de mi juntament amb les seves filles. Jo era molt joveneta i per sort la mare no m’hi va deixar anar. Recordo com la vaig mirar mentre ella pensava la resposta i quan va dir “No, gràcies”, vaig respirar alleujada
Aquell mateix any la Primera ballarina, Àngels Aguadé, va patir un esquinç que li va impedir ballar durant uns quants dies. Jo la vaig substituir en El Fandango del Candil ballant amb la seva parella, Emilio Gutiérrez, uns dies i altres també amb Fernando Lizundia.
El Sombrero de tres picos. Va ser estrena mundial al Liceu amb la coreografia del Mestre Magriñá el 16 de febrer de 1973, amb decorats i vestuari dissenyats per Pablo Picasso. En l’entreacte es va fer entrega al Mestre la Medalla d’or liceista. A l’acte també hi va assistir Antonio Ruiz Soler, més conegut com “Antonio El Ballarín”.
Aquella mateixa temporada, el Ballet Titular del Gran Teatre del Liceu també va actuar durant una setmana a la Temporada del Teatre Grec i jo vaig intervenir en El Llac dels Cignes, La vendimia de Tapices de Goya, El sombrero de tres picos, La moza y el Estudiante y Interludio de Bohemios. Va ser l’agost del 1973.
Caterina Cornaro i Montserrat Caballé, amb la que vaig tenir l’honor d’actuar en diverses ocasions. Pel que jo recordo, era una persona molt propera i riallera. Com que jo era la més joveneta de la companyia -i també molt tímida!-, li feia molta gràcia. Un dia em va dir: “Mira, no recordava el teu nom, però he demanat que volia que ballés la petitona de la melena llarga”. Detall que no li havia passat desapercebut perquè ja havia fet amb ella Norma, on anàvem amb el cabell deixat anar.
Faust, una òpera que em va agradar perquè la protagonista es diu Margarita!
Com que la foto és en blanc i negre no s’aprecia, però el tutú era blanc i la taca que cobreix el tirant, part del cos, de la faldilla, l’estrella del coll i la cresta del cap eren de color vermell. L’ornament que portàvem al cap anava des del mig del front fins gairebé la base del crani, just on comença el monyo i era súper difícil de subjectar perquè era de metall i els clips se li resistien, així que quan te’l treies senties un alleujament indescriptible.
Com heu pogut comprovar, el maquillatge sempre era molt exagerat. Totes les ballarines proveníem de l’Institut del Teatre, on apreníem maquillatge i caracterització amb Josep Damaret i cadascuna s’havia de maquillar a ella mateixa. Recordo que vaig gaudir molt de les seves classes.
La foto correspon a les Zíngares de La Traviata, però també vaig actuar a altres òperes: Il Trovatore, Rigoletto, Un ballo in maschera, Lucia di Lammermoor, Carmen… i segur que encara me n’oblido alguna.
Molts moments que ha sigut bonic recordar en el recull d’aquestes fotos.
Gràcies al Mestre per tot el que em va ensenyar i gràcies a totes les persones que em van acompanyar en aquella part del meu viatge professional: sense saber-ho em van convertir en la dona forta que soc.